En l'espai tan detallat de la Vall d'en Bas, en què una diària llum filada i minuciosa  sembla poder-se escoltar, un petit món obert, plàcid i lloat, fonamentalment (i poderosament) pagès, (una geografia "de paisatge" que Joan Nogué ha molt galanament estudiat), allà, a la dura casa que habita al Mallol, Robert Manera hi fa l'entramat de les seves personals conspiracions.

Robert Manera el conec de petit; és un exagerat, sempre ho ha estat -de passada: benaventurats els exagerats perquè ells ajuden a mantenir l'equilibri-, un tipus amb una vitalitat molt considerable que si, quan era adolescent se li desfogava en múltiples coses, entre elles barallar-se amb els seus mestres, amb algun d'ells, si més no, un cop adult ha fet ques trobés amb un seu personal camp de batalla multiplicat en el rectangle de les seves pintures. És potser per reposar de discutir amb altri que Manera es calma en fer-se una soledat pintada.

Pintura no plaent -que no vol ser-ho- més aviat desplaent, i potser per això mateix valuosa. Manera esparreca llum, els colors, en una mena d'imprecació buscada, sovint trobada.

Pintura rmàntica a fi de comptes, expressió d'un amor per certes coses inseparable de l'odi contra d'altres. En el món en què vivim, estimar quelcom molt sovint vol dir, necessàriament, haver d'odiar quelcom d'altre. Rober Manera, en la seva pintura, exerceix aquesta binaritat.