Al fons de les serres altes i oscades del Puigsacalm, en la vall i turó d'en Bas, hi trobareu en Robert Manera.

És com una au, amb vertiginosa volada artística. Ara el seu nial és una vella nau de dimensions ben esbarjoses amb una austeritat geomètrica no exempta de gràcia. La claror no hi manca, ni en els dies més ombrívols. Prop les finestres, les seves pintures. Una tela preparada sobre un cavallet que espera... La caixa de colors és oberta.

Enamorat del seu art, sense afany d'ostentació ni d'exhibicionisme, el seu projecte va més enllà del color i de la línia. Una riquesa de pinzellades virils, dures, d'un intens bategar d'ales que vitalitza i revalora el seu art. Els tons grisos, beixos, vermellosos..., i blaus amb brusca escomesa, ariben a conciliar el simbolisme d'ombra i llum fantàsticament.

En un curt viatge a Itàlia, ja s'havia presentat com a artista. Fou com si s'obrís una porta més a la seva ànima. Coneix Leonardo, Giorgione, Piero...

No es desdiu de tot allò que l'emplena de goig per crearse el seu món d'art. Un món, del qual el seu ull humà ha realitzat la redescoberta amb una mena de poesia feta de rigor i sacrifici.

Sap evadir-se de la realitat que l'envolta i després de passar-la pel sedàs de la seva ànima, conserva un idealisme, una energia serena i tenaç, plena de fantasia creadora, de l'inies en ziga-zaga i traçats de paràbola, suficients per a lligar la matèria morta amb l'harmonia orgànica de la figura i el paisatge.

Les pinzellades que vibren en cada composició, produeixen una emoció viva, actualíssima, molt de la nostra època.