"El món de l'art és, radicalment, un món de misteri, com ho és l'ànima humana de la qual és expressió". Això em deia, sovint, un gran amic i mestre, el malaurat P. Joan B. Bertran, delicat poeta i eminent historiador. Per això l'art és inesgotable.

La manifestació plàstica, sigui del signe que sigui, sempre acostuma ser el resultat d'una singularitat, d'una manera d'entendre i viure el fet artístic, al mateix temps que intenta expressar-lo i fer-lo receptiu al públic, tasca no sempre fàcil. D'aquí ve la importància relativa de l'estil en les arts. Encara que esprodueixin canvis i desgasts, mai no mancarà l'esperit que palpitarà.

Penso que en el cas que ens ocupa, la pintura de Robert Manera, l'exemple es podria aplicar sempre a partir d'un punt de vista objectiu i amb un respecte total per a la seva visiò estètica.

Jo trobo que en l'obra de Robert Manera hi ha ànima, una ànima viva i bategant. Una ànima que ve a representar la qualitat fonamental d'un artista entregat al seu tarannà. Un artista de caràcter, de la terra, robust i serè, que no s'entreté en falses disquisicions.

A través de l'obra de Robert Manera hi veurem, doncs, tantes coses que, encara que a simple vista semblin contradictòries, són pròpies d'ell mateix. Del seu món artístic, un món interior intens, ple d'experiències i d'expressionisme plàstic.